Encara que sembli que el tema va quedant cada cop més reclòs als programes del cor i las de presumpta investigació amb càmera oculta, el cas Urdangarín encara continua ben viu. Com ja deuen saber, el moment de la declaració del duc de Palma, amb totes les seves polèmiques, s’apropa, i cada cop són més veus les que es pregunten per la implicació de la infanta Cristina.
Una advertència. Si tu, estimat lector, vius en un estat de felicitat i alegria, aquest post no és per a tu, ja que podries veure com la teva positivat es torna vinagre; i si ets d’aquells que ho veu tot negre, tampoc segueixis, ja que podries confirmar les teves perspectives negatives de cara al futur i adonar-te que, efectivament la llum al final de túnel és el tren que ve de cara. I és que si no teníem suficient amb la crisi econòmica, les retallades i els balls de bastons a casa nostra, la situació geopolítica no és que convidi gaire a l’optimisme.
Jordi Juan, director d'InterMèdia GdC
Vivim temps difícils i on tothom va una mica desorientat. Val per a tots. Fa temps que la gent va perdre la innocència i les persones són més desconfiades en les relacions personals i molt més exigents en les relacions comercials. Poca gent va amb el lliri a la mà. Potser per aquesta raó, perquè tothom ja està una mica cansat que li donin gat per llebre, es pot entendre l’èxit d’alguns programes de televisió modests que ben bé sense proposar-s’ho han aconseguit impactes en l’audiència i popularitat aclaparadors. En temps de programes groc o rosa que omplen la programació de banalitats, quan els informatius són dominats per les notícies truculentes o directament catastròfiques, o quan no hi ha res més que doni audiència que les aventures i desventures dels homes del futbol, crec que iniciatives com les que estan duent a terme periodistes com el Jordi Évole o l’Albert Om aixequen el nivell mitjà de la televisió i ens reconcilien amb la feina del periodista. El primer està triomfant de forma inqüestionable amb el seu programa “Salvados”. Nascut com si fos més un programa de provocació, a l’estil de la vella fórmula del “Caiga quien caiga”, l’Évole l’ha capgirat i, gràcies a un bon equip de guionistes, productors i un gran treball de realització, ofereix un producte personal, directe i ple d’actualitat. El seu darrer programa, en què entrevistava l’expresident Jaume Matas, és una delícia. La clau del seu èxit rau justament en què no és gens artificial, ni pretensiós. Continua llegint
Els temps convulsos a la premsa catalana continuen. La novetat és que, per una vegada, es tracta d’una bona notícia. L’empresari Joaquim Vidal s’ha convertit en el nou accionista majoritari del grup Hermès, editora d’El Punt Avui, desprès d’adquirir el paquet accionarial, que fins ara era propietat de Joan Bosch, pel simbòlic preu d’un euro. Però no es tracta de cap ganga, ja que Vidal, fundador del grup de supermercats Valvi, s’ha compromés a assumir el deute i les inverssions pendents que garanteixin la viabilitat del projecte. Esperem que aquesta nova entrada de capital consolidi l’aposta per aquest diari català i en català. Molta sort.
Toni Rodriguez Pujol, soci director d'InterMèdia GdC
El 1978, tres anys després de la desaparició física del dictador, desapareixia també una revista humorística molt famosa que es deia La Codorniz. Havia estat fundada el 1942 per Miguel Mihura i va ser dirigida gairebé tota la seva vida per Álvaro de Laiglesia. Tots dos eren periodistes i tots dos eren falangistes de casa bona, però d’aquella mena de falangistes melangiosos i descreguts que volien ser revolucionaris, i van acabar sent-ho només al saló de casa seva. Un, en Mihura, va mirar de sortint-se’n fent teatre. Ara només recordo “Los tres sombreros de copa” i “Ninette y un señor de Murcia”, però sé que va escriure més de trenta obres de teatre, i que del seu gènere se’n deia “Teatro del absurdo”.
De Laiglesia va ser el principal deixeble d’en Mihura, el seu successor a La Cordorniz, quan la revista va ser comprada pel Comte de Godó, qui la va convertir en una autèntica referència de la premsa humorística sota un règim on la conya només la podien fer ells mateixos.
El pacte entre Convergència i Unió i el Partit Popular de Catalunya, tot i els esforços dels primers per dissimular-ho, és cada cop més fort. Ambdues formacions han pactat els pressupostos de la Generalitat i mitjans tan allunyats, en principi almenys, com La Vanguardia i l‘ABC es feliciten… Si bé els primers ho fan per la influència d’Alícia Sánchez Camacho (de Rajoy, en definitiva), els segons es mostren satisfets per un any més d’estabilitat del Govern.
Com si d’aquell concurs de Cuatro es tractès, us proposem avui, benvolguts lectors, un viatge per Europa i Àsia que té com a objectiu Pekín, la capital de la Xina. Comencem?
