Toni Rodriguez Pujol, soci director d'InterMèdia

Diu Cuní que tots plegats anem una mica esverats, com els bebès que comencen a caminar sense saber on van perquè, de fet, no van enlloc. Cert, els nens, quan comencen a caminar, no van enlloc: fan proves, n’estan aprenent. Nosaltres també ens trobem en una situació nova (internet, xarxes socials, crisi publicitària, pèrdua de lectors…), i encara no sabem exactament com evolucionaran els mitjans de comunicació, ni la publicitat, ni tan sols els sistemes d’organització política. Però és força probable que aquesta evolució sigui conseqüència, en part, de la nostra pròpia activitat. I crec que en això també podem estar d’acord.
És veritat que tot sovint fa més mal el foc amic que “l’enemic”, que no sempre la comunicació provoca coneixement, que els interessos comercials de vegades perverteixen els interessos professionals, que avui dia de mitjans de comunicació només n’hi ha de públics i de subvencionats i que la publicitat és, ara per ara (Mare de Déu santíssima!), la seva principal font de finançament.
Però també és veritat que això ha passat tota la vida. Ara es veu més perquè estem en plena crisi econòmica i això fa que tot sigui més viu. Però la gràcia, potser, és que en parlem. Primer entre professionals de banda i banda de la “trinxera” (en les seves pròpies paraules), i després amb les comunitats que ens envolten i que haurien de ser les primeres convençudes de la rendibilitat econòmica i social de les bones pràctiques del periodisme. De més verdes en maduren.

Toni Rodriguez Pujol, soci director d’InterMèdia

El degoteig d’informacions diàries ens duu a Público, que es fa ressó dels darrers moviments de les diverses acusacions per tal d’implicar més directament en el cas la infanta Cristina. Un element més en una instrucció que ha esdevingut polèmica (amb sancions per les filtracions incloses) i que està destinada a ser-ho encara més. Precisament El País dedica el seu espai d’opinió més destacat al tema, amb un article de l’advocat penalista José Ángel González Franco en el qual critica durament el linxament mediàtic, que podria “distorsionar” el procés. Antonio Franco, per la seva banda, aprofita per posar en solfa un altre aspecte del cas: l’estratègia de defensa del principal imputat, a qui demana, a més, que retorni els diners. Que s’assegui, per si de cas.

O potser, valent lector que has donat un pas cap a l’abisme, acabaràs aquesta lectura amb un “que no estamos tan mal”, que si bé no és l’apoteosi de l’optimisme, no està pas malament en els temps que corren. I a què vé tanta negativitat?, et preguntaràs. Comencem el nostre viatge pel món en busca del conflicte.

Arribem en primer lloc a Moscou, on el govern del president de gairebé tot a Rússia, Vladimir Putin, torna a reivindicar el passat imperial del seu país i la “Guerra Freda”. No és estrany, ja que en aquest darrer any el govern rus s’ha caracteritzat per donar suport a gairebé tots els règims àrabs que han anat caient per la pressió popular, amb el de Síria com a darrer capítol.

La segona parada és a l’Iran, on el règim dels ayatollahs juga les seves cartes en el seu conflicte amb Occident en general i els Estats Units i Israel en particular. Ara toca retallar el subministrament de cru a Europa i enviar els seus vaixells de guerra al Mediterrani, mentre que el seu exèrcit s’en va de maniobres. Hi haurà guerra a mig termini? Gairebé tot pot passar.

Per últim, el darrer punt calent és la zona de l’Àsia-Pacífic, on El Periódico ens informa d’un incipient conflicte entre la Xina i els Estats Units per ser la potència hegemònica a la zona. Una nova partida d’escacs, o una altra guerra freda, amb el Japó, Corea o Tailàndia com a peces. Esperem que, al final, tot vagi bé.

Jordi Juan, director d'InterMèdia GdC

Vivim temps difícils i on tothom va una mica desorientat. Val per a tots. Fa temps que la gent va perdre la innocència i les persones són més desconfiades en les relacions personals i molt més exigents en les relacions comercials. Poca gent va amb el lliri a la mà. Potser per aquesta raó, perquè tothom ja està una mica cansat que li donin gat per llebre, es pot entendre l’èxit d’alguns programes de televisió modests que ben bé sense proposar-s’ho han aconseguit impactes en l’audiència i popularitat aclaparadors. En temps de programes groc o rosa que omplen la programació de banalitats, quan els informatius són dominats per les notícies truculentes o directament catastròfiques, o quan no hi ha res més que doni audiència que les aventures i desventures dels homes del futbol, crec que iniciatives com les que estan duent a terme periodistes com el Jordi Évole o l’Albert Om aixequen el nivell mitjà de la televisió i ens reconcilien amb la feina del periodista. El primer està triomfant de forma inqüestionable amb el seu programa “Salvados”. Nascut com si fos més un programa de provocació, a l’estil de la vella fórmula del “Caiga quien caiga”, l’Évole l’ha capgirat i, gràcies a un bon equip de guionistes, productors i un gran treball de realització, ofereix un producte personal, directe i ple d’actualitat. El seu darrer programa, en què entrevistava l’expresident Jaume Matas, és una delícia. La clau del seu èxit rau justament en què no és gens artificial, ni pretensiós.

L’Évole actua com si fos un ciutadà del carrer, que baixa d’Arbeca i que no s’amaga darrere del paper de periodista sobrat. És més, no té cap problema a semblar un ignorant. Jugant a aquest paper, desmunta a l’entrevistat i aconsegueix fer preguntes que serien molt difícils en un altre context. La seva entrevista al portaveu de la Fundació Qatar va ser antològica en aquest sentit. L’Évole es mostra tal com és i aquesta naturalitat és la que fa que el telespectador s’hi senti proper) Aquesta mateixa naturalitat és la que hem vist en la sèrie de programes d’Albert Om, “El convidat”. La seva fórmula no és nova. El gran Julià Peiró va tenir també un programa similar a TV3 que es deia “La casa dels famosos”, però el cas de l’Om és diferent. L’Albert es presenta amb una maleta per passar un cap de setmana a casa d’una persona coneguda, prestigiada. I l’Om actua també tal com és. I busca que els seus amfitrions actuïn també tal com són. En alguns casos, ha estat més fàcil que en altres, però l’Om tampoc no enganya ningú. I si ha de riure d’ell mateix, ho fa sense problemes.

Aquesta naturalitat, aquesta proximitat, crec que és la clau de l’èxit dels dos programes. De fet, crec que l’audiència necessita aquesta naturalitat que no troba en la seva vida diària. L’Évole i l’Om són així: tal com ragen. En el nostre món de les agències de comunicació, la naturalitat cada vegada és més preuada. La gent està cansada de savis venedors de fum que prometen canviar el món amb els seus consells. Tot és molt més senzill: intentar fer la feina ben feta amb naturalitat.

Jordi Juan, director d’InterMèdia

Toni Rodriguez Pujol, soci director d'InterMèdia GdC

El 1978, tres anys després de la desaparició física del dictador, desapareixia també una revista humorística molt famosa que es deia La Codorniz. Havia estat fundada el 1942 per Miguel Mihura i va ser dirigida gairebé tota la seva vida per Álvaro de Laiglesia. Tots dos eren periodistes i tots dos eren falangistes de casa bona, però d’aquella mena de falangistes melangiosos i descreguts que volien ser revolucionaris, i van acabar sent-ho només al saló de casa seva. Un, en Mihura, va mirar de sortint-se’n fent teatre. Ara només recordo “Los tres sombreros de copa” i “Ninette y un señor de Murcia”, però sé que va escriure més de trenta obres de teatre, i que del seu gènere se’n deia “Teatro del absurdo”.

De Laiglesia va ser el principal deixeble d’en Mihura, el seu successor a La Cordorniz, quan la revista va ser comprada pel Comte de Godó, qui la va convertir en una autèntica referència de la premsa humorística sota un règim on la conya només la podien fer ells mateixos.

Álvaro, de jove, havia estat “flecha” i havia combatut a la División Azul. Aquest fet salvava la revista d’algunes sancions governatives, però no sempre. A banda d’això, feia novel·les (“Todos los ombligos son redondos” “Se busca rey en buen estado” , “Fulanita y sus menganitos”) i anava tirant de beta com podia, gràcies a la seva condició de “camisa vieja”. I a mesura que les camises blaves es van anar fent velles, ell va anar caient més simpàtic a la gent. Sobretot perquè feia  l’única revista possible d’humor en mig de tanta misèria.

La Codorniz es vantava d’una cosa: “Donde no hay publicidad resplandece la verdad”. I, efectivament, la revista no en duia. Va acabar tancant, això sí, com tantes altres, però ara estem en una curiosa conjuntura, en què la publicitat cau i cau i cau i cau i provoca tancaments de mitjans de comunicació, i eros, i eros i eros i eros. I n’hi ha que diuen que si els mitjans de comunicació de titularitat pública no es financessin amb diners públics, els privats tindrien més pastís publicitari a repartir-se i que potser no se’n tancarien tants. I això, com sempre, em provoca molta inquietud i tot un seguit de preguntes:

1.- Si els mitjans públics deixen de tenir publicitat, hi lluirà més la veritat?

2.- Si els mitjans privats tenen més publicitat, hi lluirà més la veritat?

3.- Si els mitjans públics catalans deixen de tenir publicitat, els mitjans privats catalans en tindran més?

4.- Si els mitjans públics i privats catalans(i en català) perden recursos, els mitjans privats estatals també perdran quota de mercat a Catalunya?

5.- O potser en guanyaran?

6.- Això de la publicitat als mitjans de comunicació, llevat dels audiovisuals, continua sent una font de recursos viable, al nostre segle?

7.- En realitat, qui té més interessos o condicionaments publicitaris, els mitjans públics o els privats?

En principi sembla que els interessos privats són privats i els públics són de tothom. Però, és clar, això només és una hipòtesi. Absurda, segurament.

Toni Rodriguez Pujol, soci director d’InterMèdia

Més sorprenent resulta el suport d’El Punt Avui, que no seria el diari de capcelera del Partit Popular de Catalunya, precisament. Al mateix mitjà, Vicent Sanchís alerta al PPC de certes iniciatives que ell titlla d’”espanyolistes” podrien tallar les seves aspiracions electorals. Al diari de la competència, l’Ara, Ernest Folch critica durament un dels punts del pacte, la reducció de la publicitat en els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. El columnista i editor acusa al PPC de voler debilitar els mitjans públics, amb la connivència de CiU.

És precisament el director de l’Ara, Carles Capdevila, qui critica l’obsessió dels dirigents populars per obtenir “la foto” del pacte i dels covergents per evitar-la; l’important és el contingut, no les formes, ens diu. Un altre director, José Antich, el de La Vanguardia, es mostra satisfet per l’acord, però torna a passejar el concepte de la geometria variable. Joan Tapia, el seu antecessor en el càrrec, avisa: aquest PPC, amb Alícia Sánchez-Camacho ,vol influir i governar a Catalunya. Res de geometries, doncs.

La primera etapa ens porta a Brussel·les. Si pensàvem que amb la reforma laboral les autoritats europees afluixarien el seu control sobre l’estat del benestar, res més lluny de la realitat. Segons ens informa el diari Expansión d’avui, ara toca reformar les pensions. O el que és el mateix, que cadascú es jubili quan pugui. I amb aportacions privades, naturalment.

La segona etapa ens porta, de la mà de Miquel Roca, a Alemanya. El pare de la Constitució i veu de CiU a Madrid durant tants anys analitza el sistema econòmic teutó i les seves particularitats a les pàgines de La Vanguardia. I d’Alemanya volem a Grècia, focus informatiu del dia, on l’Ignacio Escolar analitza algunes claus econòmiques de la crisi al país hel·lè.

Creuem el Mediterrani i arribem al Pròxim Orient. Amb la incipient guerra civil a Síria com a excusa, Ignacio Álvarez-Ossorio analitza a El País les lluites d’influència a la zona, amb les revolucions democràtiques de fons. I així arribem al final del viatge, a la Xina, on Carles Boix ens parla del peculiar sistema capitalista xinès, marcat per l’extrema llibertat econòmica i el control polític.

Tornem així a casa, on ens espera el tema del dia d’El Periódico, que torna a tractar la lluita entre Catalunya i Madrid pel megacasino Eurovegas. Impacte econòmic a canvi de relaxació legal? Veurem.

Jordi Juan, director d'InterMèdia GdC

Però aquest comentari no vol jutjar tant si els guionistes o presentadors d’un acte d’aquest tipus han de fer això. I tant que sí. Tenen tot el dret a fer ús de la broma tant com vulguin, però entenc que la llibertat d’expressió ha de tenir uns límits. Si voleu, petits, però crec que de vegades se sobrepassa el mínim respecte personal que també mereixen els personatges públics. I això val per a les bromes, per als programes grocs o per a les tertúlies a ràdio o televisió, per al tracte que es donen els mateixos polítics entre ells o per als actes de protesta legítims que fan molts col·lectius als nostres carrers.

Vegem. Em sembla inadmissible, per exemple, que un grup de Mossos d’Esquadra vagin sistemàticament perseguint per Catalunya el president de la Generalitat, l’escridassin i l’insultin com a estratègia negociadora per a millorar les seves condicions laborals. Ja em fa mal als ulls veure com algú insulta Mas, Montilla, Maragall o Pujol, m’és igual qui sigui, però que a sobre ho facin agents de la policia que existeixen per protegir i garantir la nostra seguretat, em sembla grotesc. He llegit articles d’indignació perquè, com a acte de provocació, els Mossos li han cantat a Mas el Viva España o perquè l’han escridassat en castellà, però em sembla molt més criticable que directament insultin el president de Catalunya perquè el seu govern vol retallar els seus sous.

Fa temps que els límits del respecte s’han traspassat. Només cal sentir algunes tertúlies, en què la discrepància esdevé  difamació o calúmnia. Part de la culpa la tenen també els mateixos polítics que no saben aturar-se a temps. Aquesta mateixa setmana un diputat del PNV li etzibava un “Usted es un ignorante” al lehendakari Patxi López en plena cambra basca. I  l’espectacle que donen populars i socialistes en el Congrés tampoc no és gaire edificant.

Alguna cosa no va bé. Aquest clima influeix després en què uns guionistes vegin la mar de normal poder fer mofa d’uns polítics que ells mateixos han convidat a un acte i que han d’aguantar l’escarni perquè sembla ser que els va inclòs en el sou. Els ho compensa el sou? No ho crec. De seguir així, trobar alguna persona que vulgui dedicar-se a la governança política serà un miracle. Al final, és molt senzill: tots mereixem un respecte. Fins i tot, els polítics.

Jordi Juan, director d’InterMèdia

Toni Rodriguez Pujol, soci director d'InterMèdia

Hi ha un advocat molt conegut que es diu Javier Cremades. És fundador del despatx Cremades&Calvo Sotelo, doctor en dret per la Universitat de Rosenberg, professor de la de Stanford i professor invitat de la Carlos III de Madrid. Es seu bufet és present a onze ciutats de cinc països. Assessora països acabats d’incorporar a la Unió Europea, està especialitzat en noves tecnologies, impulsa el projecte empresarial Club Málaga Valley e-27, i és secretari general de la Fundación Madrid Vivo, que coordina “la colaboración de la sociedad civil española con la acción social de la Archidiócesis de Madrid”. Va ser un dels principals promotors de la “Jornada Mundial de la Juventud”. I, a més a més, escriu articles a El Mundo.

Espectacular!

El darrer article és del 10 de febrer i es titula “Jaque al Derecho de Defensa”, publicat a El Mundo.

La seva tesi, bàsicament, diu que els lletrats i els seus clients només poden ser espiats pels jutges en cas de delictes de terrorisme. I, esclar, una conxorxa entre advocats i presumptes delinqüents per amagar proves o salvar diners públics adquirits de manera fraudulenta, no és terrorisme. És, simplement, una xoriçada, se suposa que emparada pel dret de defensa.

Cosa que ens invita a fer-nos unes quantes preguntes:
1 Els advocats tenen l’obligació legal de defensar els seus clients. Però, també estan obligats a destruir proves?
2 Han d’ajudar els advocats els seus clients a conservar els diners presumptament adquirits de manera il·legal?
3 Si ho fan, no estaríem davant d’un cas de col·laboració, necessària per a la comissió d’un delicte?
4 D’això, se’n pot dir dret de defensa?
5 Qui es burla més de la justícia, el jutge que escolta converses privades o els advocats que s’emparen en el dret de defensa per salvar patrimonis suposadament adquirits de manera il·legal?
6 Quin parer hauria d’haver estat millor considerat pels magistrats del Tribunal Suprem, el dels advocats que defensen interessos privats o el del fiscal que defensa l’interès comú?
7 De què està parlant l’amic Cremades, en realitat: del dret de defensa o del jutge Garzón?
Són preguntes que tot sovint em vénen al cap, en aquestes nits de lluna plena. I, que de mica en mica, sembla que se’m van aclarint. És qüestió de paciència.

Toni Rodriguez, soci director d’InterMèdia